De sobte hi ha una cosa que es trenca, com un got de cristal que cau i no es pot reparar, que ix a volar i saps que no tornará, com el globus del nen que escapa i s'el queda mirant mig fascinat per vore-ho lliure i mig espantat per vore-ho mes i mes llunany. De sobte t'adones que no tot el que s'ha dit es veritat, que s'ha dit tal i com eixia del cor, però que aquest s'enganya a vegades i et fa creure, amb eixes dolçes paraules, que es cert el que es diu. I quan veus que no, fa mal.
Els violins esguinçen les cordes, la veu es trenca, la cançó parla de tu als meus braços, lletra de crida i perdúa. Sap que de vegades, a la foscor de la nit, o a un bosc, o quan miri la lluna, quan sigui una caçadora electrónica, quan escrigui una paraula, sap que sentire aquest mal i et trobaré a faltar. Com ho faig ara.
Potser la llibertat es també soletat. Potser els dents de lleó es riuen de l'arbre, que no es pot moure, però es ell qui fa arrels i creix. Potser perque alguna cosa passi hi ha nomes que voler, i sovint no ocurreixen perque al fons no volem. Potser, com la flor i l'abella, com la llavor i la terra, com els petons dels enamorats, potser fan falta dos, i que els dos vulguin.
Aixi doncs, recull els meus trastos, m'arregle el pentinat i em miri a l'espill, tracte de somriure. Tanque la caixa on guarde els meus tresors, amb aquest de plata i foc ficat dintre, be al fons. Miri cap avant i ja no espere. Camine, sola i lliure.
Ja ho saps. Per sempre. Potser ens vorem.
Adeu
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario